Xarxa d'Intercanvi de Coneixements de Castelldefels

El ejemplo de Heidemarie Schwermer se resume en un gesto: cuando cobró el dinero de los ingresos correspondientes a la publicación de su libro ? Mi vida sin dinero? lo repartió entre mujeres maltratadas, asistentes sociales y diversos colectivos de ayuda. Y es que ella no lo necesitaba.

Su historia comienza cuando en 1994 crea una sociedad de trueque en Dormund, uno de los primeros de Europa. En él se intercambian tareas, no dinero: si tú sabes cocinar y me haces la comida, yo te arreglo el coche? Éste tipo de transacciones suponen un cambio radical en el sistema de concebir la economía?

Para empezar, tiene un efecto de refuerzo de la personalidad y de la confianza en uno mismo: ofreces lo que sabes hacer, con lo que la alienación que produce el formar parte de un trabajo que no te motiva y que no tiene nada que ver contigo desaparece.


Al mismo tiempo tiene un efecto absolutamente corrosivo hacia la estructura basada en el poder del dinero-deuda: como es una práctica basada en la confianza mutua y la solidaridad, destroza los convencionalismos bancarios basados en el ? tanto tienes, tanto vales? .

Aquí ésta frase no tendría significado pues como todos sabemos hacer algo, todos somos igual de importantes. De hecho Heidemarie remarca la importancia de la igualdad en los intercambios.

En 1996 dio un paso más en su compromiso y decidió llevar a cabo su idea de vivir sin dinero. Regaló sus muebles, sus libros, dejó su casa de alquiler: el dinero lo recibieron sus hijos. Y empezó a vivir de acuerdo a los principios de intercambio de tareas: a cambio de cocinar para cinco personas tiene techo, o a cambio de terapias tiene internet o teléfono móvil. Y se considera tremendamente feliz.

Su postura no es fruto del momento: es la consecuencia de un análisis frío y racional del mundo donde vivimos. Por cierto: para el 2010 se anuncia un documental con su experiencia?

Estas son sus palabras en una entrevista de La Contra de la Vanguardia el 9-4-2002.

¿Cuánto dinero lleva usted encima?

Nada de nada.

¿Ni un solo euro?

¡Mis dedos no han tocado todavía un euro! Vivo sin dinero desde hace ya seis años.

¡Seis años! ¿Y de dónde saca la comida?

Me la dan en un restaurante biológico. A cambio, yo les cocino, les limpio?

¿Y la ropa?

Sé de personas con las que puedo intercambiarla.

Lleva al cuello un collarcito?

Un regalo. Yo también regalo cosas.

¿Como qué?

Mi tiempo, mi ayuda, mi conversación, mis habilidades? O las intercambio por un bono de autobús. El otro día ayudé a unos padres a resolver un conflicto con sus hijos y me regalaron sus pases para la ópera.

¿Entiende usted de niños?

Fui profesora de niños, y lo dejé. Luego fui psicoterapeuta, y lo dejé también.

¿Por qué?

Yo me hice profesora porque quería mejorar el mundo. Pero no avanzaba: el sistema educativo está concebido para alimentar el intelecto de los niños, pero no el corazón.

¿No exagera?

A los niños se les orienta para ser ...

- S'hi imparteixen cursets de català, castellà, anglès, informàtica i massatge

- 300 veïns de Nou Barris participen en la iniciativa al centre cívic Ton i Guida

Per HELENA LÓPEZ (Barcelona)

Donar sense esperar res a canvi i rebre sempre molt més del que es dóna. Aquesta és la màxima de la Xarxa d?Intercanvi de Coneixements de Nou Barris, un col·lectiu del qual formen part 300 veïns del districte i que ja compta amb 50 intercanvis setmanals. Es reuneixen al centre cívic Ton i Guida, a Roquetes, al local on s?imparteixen les classes d?alfabetització, de castellà i català per a immigrants, d?anglès bàsic, de francès avançat, d?informàtica, de massatge, de tai-txi, de country... Mig centenar de cursos de disciplines molt variades, amb una única cosa en comú: són classes que no es paguen amb diners, sinó amb voluntat. Els mestres són també alumnes, i els alumnes, mestres.
«A diferència dels bancs del temps, aquí no comptem les hores. Es tracta d?una cosa molt més oberta. No ens agrada gaire la burocràcia. L?important és mostrar bona predisposició. En realitat, si tots els participants impartissin classes seria impossible quadrar els horaris. ¡Formen part de la xarxa 300 persones!», explica Rafael Juncadella, coordinador de la iniciativa, que posa èmfasi en el fet que hi ha moltes maneres de participar-hi, i formes de coneixement molt diferents. Un veí pot assistir a classes de country i d?anglès, i col·laborar atenent les persones que assisteixen al centre per interessar-se per la iniciativa una tarda a la setmana. Un altre pot assistir a classes d?informàtica i relaxació, i participar cosint els vestits per al taller de teatre. Les combinacions que teixeixen aquesta densa xarxa educativa són gairebé infinites. «Independentment de la formació acadèmica, tothom sap fer alguna cosa i pot estar disposat a compartir-ho», resumeix l?impulsor del projecte. «A més a més, a tots ens interessa alguna cosa del que saben fer els altres», prossegueix.
Un dels cursos que més funciona és el de salut integral, una espècie de taller d?autoestima. «Ens ve gent del CAP, perquè el seu metge de capçalera els ha recomanat participar al taller perquè s?animin», apunta Juncadella. I és que el que més ajuda no és el fet d?assistir a les classes
--tot i que també-- sinó una cosa que consideren molt més important que aquesta: demostrar-se a un mateix que també és capaç d?ensenyar alguna cosa.

CENTRE AMB HISTÒRIA / La imaginació regeix aquest centre cívic amb nom de faula. Cadascuna de les seves nombroses i equipades sales rep el nom d?un personatge de conte. De Mafalda a Polzet. Tot va començar el 1993, quan el col·legi que ocupava el local del carrer de Romaní número 6 es va fusionar amb l?escola Pla Fornells i l?edifici va quedar abandonat. Va ser llavors quan les entitats del barri, encapçalades per l?associació de veïns de Roquetes, es van plantejar reivindicar aquest espai com un punt de reunió per als veïns. «Vam començar com a okupes ...